EL DISCURS DE LA DISCÒRDIA

Per Tots aquells i totes aquelles que no hàgiu tingut la oportunitat de llegir el text previst original pel ida de les orles (tema montcau), aquí el teniu íntegre. Com veureu no era ni molt menys per tant rebombori.... Digueu el que penseu

"Avui sí, avui sí és el dia en que podem dir que hem acabat el Batxillerat. Podem donar per finalitzat el nostre pas per aquesta escola, però no podíem fer-ho sense recordar tots els moments que hem viscut entre aquestes antigues parets. Alguns de vosaltres vau arribar a aquesta escola amb només tres o quatre anys i porteu aquí més de catorze, d'altres vam arribar més tard però hem acabat apreciant aquesta escola, fins al punt que s'ha creat el que s'ha acabat anomenant per alguns amb molt d'encert com una família. Deixem al Montcau una part de nosaltres, aquí hem viscut moments molt intensos de la nostra vida, hem patit i ens ho em passat molt bé. Des de la sorra del pati on jugàvem a futbol fins els passadissos de primària, tots i cadascun dels racons d'aquesta escola, que coneixem com si fos casa nostra, contenen una part de nosaltres i ens han acompanyat en els millors i els pitjors moments de la nostra vida.

Ara bé, si hi ha una cosa important al Montcau i que farà que sentim un vincle molt especial amb aquesta escola tota la vida són les persones. Les persones han marcat el nostre pas pel Montcau, ens han ajudat a fer-nos grans. Des dels professors de primària fins els actuals, passant pels de la ESO, aquelles professores que feien de mares, i el personal no docent. Totes aquestes persones són l'autèntic valor del Montcau, el nostre record d'elles i volem pensar que el seu record de nosaltres ens mantindran lligats per sempre.

Si mirem enrere veiem amb una saludable nostàlgia aquells anys d'infantesa, sense preocupacions, sense exàmens, amb llargues hores del pati ocupades per interessants partits de futbol. Hem anat creixent, hem anat madurant i avui estem demostrant que som persones adultes. S'acaba una etapa, una etapa d'evolució personal contínua, la innocència infantil ara enyorada ha deixat pas a una maduresa que aviat aprendrem a valorar, i abandonar el Montcau és un símbol d'aquesta transició vital. Ara som adults i encara ens queda un llarguíssim camí per recórrer. La vida de molts de nosaltres es distanciarà en aquest punt; sí, és trist pensar que les persones que fins ara formaven part d'una quotidianitat passaran a ser més llunyanes, a partir d'ara no compartirem esmorzars diaris amb les mateixes persones, no compartirem més classes interminables ni més discussions apassionades sobre les alineacions del Barça cada dilluns. La família a la que feia referència es distanciarà, el nucli familiar s'està a punt de dispersar però conservarem molts grans amics del nostre pas pel Montcau.

En aquest punt a banda d'agrair l'esforç que han fet els professors per ajudar-nos a fer aquest camí cap a la maduresa ham de pensar que gran part de l'èxit d'aquest viatge és gràcies a nosaltres mateixos. Si mireu al vostre voltant veureu que esteu envoltats de bons amics, persones que us han ajudat quan ho heu necessitat i a les que heu ajudat quan heu pogut perquè realment us importen. A l'escola s'aprèn a compartir la vida amb d'altres persones, l'escola t'ensenya un altruisme molt sa que fa que sovint et vegis obligat a anteposar la felicitat d'un amic a la teva pròpia satisfacció. Això t'ajuda a aprendre a fer sacrificis per allò que realment és important.

Amb els problemes lògics de la convivència, les diferències de vegades d'arrel generacional entre alumnes i professors i la falta de comprensió dels professors d'algunes de les nostres inquietuds de que tant ens hem queixat, passen en aquest punt a un discret segon pla, a més, l'alegria eufòrica d'un canvi de direcció en les nostres vides fan que en mirar enrere no podem fer més que un balanç positiu del nostre pas per aquesta escola que ara abandonem físicament però que mai quedarà oblidada per nosaltres."