Monòleg per dos en 30 mil·límetres.

Com en la pel·lícula aquella, sí, saps de quina et parlo, la del director aquell jueu, amb cara d'intel·lectual, molt llegit, aquella que t'agrada tant, no posis aquesta cara... la del nen que escolta la ràdio, que tu deies que era tan bona, que els seus pares ja no... bé si, que viuen amb la família però que no tenen diners. És igual, deixa-ho estar.

Mira avui he començat a treballar en una escola. Els nens són insuportables, sort que ets estèril, si m'hagués quedat embarassada no sé que hagués passat. És curiós, t'estimo perquè ets estèril. Bé el que et deia, que l'escola aquesta en què treballo ara és molt vella i la direcció està avorrida de tenir nens, estan pensant en transformar-se en escola superior o una cosa així m'han dit. Són uns post-hippies, van de guais, intenten fer una escola com les dels 60, en clandestinitat, aquesta que sempre em dius que enyores tant. Doncs ara es volen dedicar a ensenyar les bondats del cannabis a adults, com si no les coneguéssim nosaltres, bé els adults, en general.

La cosa més interessant que m'han explicat avui és la vida d'una dona de fer feines, la professora de lletres que és una mica tafanera m'ha explicat que el marit l'ha abandonat, a la dona de fer feines, Paquita crec que es diu. Si la veiessis potser t'agradava, és una dona seca, amb cara de ceba i unes dents més negres que les teves.

Jugarem a tennis aquest dissabte? Truca l'Antoni i la Mònica a veure si volen venir, encara que ben mirat l'Antoni és ben dolent jugant a tennis, i un calçasses, mira que deixar-se dir allò per la Mònica l'altre dia. Una dona és una dona i ha de fer el que ha de fer, tampoc s'ha de creure en posició de dur la contrària al seu marit. On s'és vist això? El problema de l'Antoni és que va mal follat, sí, sí no possis aquesta cara, els homes també poden anar mal follats, si la Mònica s'ho busca tot fora o s'ho fa ella sola. L'altre dia m'explicava les virtuts del seu nou entrenador de tennis, que li paga l'Antoni, perquè ja saps que ella no treballa, bé doncs parlava d'ell com mai l'he vist parlar de l'Antoni. M'explicava com l'agafa pel cul, diu que li toca les tetes sense voler. No sé, em deia unes coses que ni jo em podia creure. I al Joaquim deixa'l anar, va de tant amic de l'Antoni i a mi em sembla que ja s'ha tirat la Mònica.

De què parlavem? A sí de la pel·lícula aquella, Dies de ràdio es deia, doncs trobo que ets una mica aquell nen. Només que tu no t'adones del que passa al teu voltant i ell sí. Et passes el dia amorrat al diari o anant a la ràdio, només mires les pàgines rares i les notícies poc importants. Al final ens passarà com als pares d'aquell nen. Estaven separats? És igual si no ho estaven.

El teu problema és que fas aquell programa avorrit de ràdio, que l'escolten quatre i per pena, i a sobre a la ràdio pública. Podries posar una mica de música d'ara i parlar de temes més normals. T'interesses més pels conflictes internacionals que pel que passa amb els veïns de la Barceloneta. I ja ho sé que sempre em dius que per això ja hi ha altres programes, però és que al final, si no agafes un camí marcat, si no deixes que un altre t'obri pas i es mengi els marrons acabaràs a l'atur. Amb la ràdio tancada i tu sortint de la ràdio ofegant-te a les fonts de la Plaça Catalunya.

Aquesta cosa que se'm fa aquí sota els ulls, veus? Em preocupa, potser acabaré passant pel cirurgià a que em tregui les bosses aquestes. Clar que si al final tanquen la ràdio, amb el meu sou no podrem pagar ni el lloguer d'aquest pis, mira que llogar-lo a l'Eixample, al costat de Passeig de Gràcia. No podies agafar el metro per anar a treballar com faig jo, no havies d'anar caminant a la feina cada dia. No t'enganyis, quan us tanquin la ràdio no tindràs pas feina a una altra, per molt que coneguis el director de la Ràdio aquella del carrer Casp, o que a l'altra pública, la d'aquí, ja hi hagis treballat. El mercat pels periodistes grans com tu, que fan programes de matinada que fan dormir els mussols no es tan ampli com et penses. Encara si et dignessis a treballar a l'empresa del meu pare, tant fa que no siguis de números, el pap s'ho pot permetre i a nosaltres ens aniria bé.

Jo ja tinc una edat i vull deixar la feina; ja veig que no m'agradarà. Per cert ara marxo un moment que he quedat amb el Rafa, el meu nou monitor de tennis que em vol ensenyar no sé què d'uns vídeos de quan era professional. Després he quedat amb l'Antoni i la Mònica, soparé amb ells i el Joaquim que potser després ja em porta a casa perquè així ja no hagi d'agafar el tren. Tu suposo que ja has de marxar a la feina o sigui que no crec que puguis venir així que ja ens veurem si quan tornis no sóc aquí no et preocupis, potser el sopar s'allarga més del compte i marxo a prendre alguna cosa.
I no t'amoïnis pel que t'he dit de la feina, que ja saps que aprecio molt el que fas.

Una cançó per aquetsa cosa: Segurament alguna del desviat del Rufus Wainwright